JERÓNIMO PRIETO: Carteles, catálogos y artículos

Galería Nova, 1994

Jerónimo Prieto, pintor d'enorme força vital i gran temperament, va anomenar la sèrie de teles pintades a Minsk "Marc Chagall, Rússia i jo". Com a punt de partida, va trobar un principi completament formal i curiós: imatges d'animals en els bitllets bielorussos. D'una manera directa o indirecta, ret homenatge al gran mestre de Vitebsk. Analitzant després els seus quadres, pintats a Sabadell i a Minsk, no s'hi troben pas molts lligams estilístics amb Chagall, excepte, potser, la vivesa dels colors, el sentit pictòric i un cert monumentalisme composicional. Però molt més imortants són els impetuosos sentiments de joia de viure i el gran poder de les arrels primàries, ben forts en Chagall i igualment ben expressats en les teles de Jerónimo.

Per a ell, el procés és una recerca d'equilibri d'ànima, l'assoliment d'un estat sublim, de catarsi. Potser per això trobem a les seves obres una sensació de llibertat -tocs lliures, generos, desordenats. Als seus quadres s'hi senten ben amples les persones, els animals, els arbres, la natura poderosa i amical. El seu món no promet calma ni pau. És un món vital, ple de dramatisme. Crea composicions inspirades pels seus prototips i per associacions dels records d'infància. L'escala de tots els detalls es correspon a les seves proporcions reals, en canvi el color de les figures (vermell, groc) no és el natural, sinó més aviat el de la imatge, i es pot dir el mateix de totes les parts de la composició. Tot està sotmès al tema principal, a la concepció del quadre.

Els colors de les seves teles són sempre molt vius, però els quadres fets a Minsk tenen colors més apagats (grisos, marronosos) sense perdre l'expressivitat original. Això pot ser degut a la influència dels colors locals del país, pluges i boires, sol suau...

El pintor s'estima molt els animals. Els seus gossos commovedors, les seves belles salamandres, encantadores llebres, llops altius i majestuosos, no s'inscriuen només en el teixit de la narració, sinó que són alhora portadors d'un sentit simbòlic. Els animals de Jerónimo Prieto són humanitzats i igualats en dret amb l'home, però a força d'una altra naturalesa, diferent de la humana, ells esdevenen concentració del misteri de la vida.

Irina Stalnaia

L'amiga Irina Stalnaia, crític d'art i responsable d'intercanvis culturals de l'agència Sputnik a Minsk, va ser l'encarregada d'acollir els pintors sabadellencs -i els d'altres ciutats- que van participar en els "Plen-Air" internacionals de Minsk (Bielorrússia) els estius de 1990 i 1993.

El "Plen-Air", d'una durada mensual, són trobades de pintors dels països de l'ex-Unió Soviética i de la resta d'Europa, per mitjà de les quals els artistes de la república eslava tracten d'obrir-se a l'exterior, amb una nova política d'intercanvis. Abans que nosaltres hi van participar els pintors de Sabadell Francesc Bordas i Miquel Forrellad, així com els pintors bielorussos Leonid Khovotov i Sergei Ossoprilko, que van viure i exposar a la nostra ciutat l'any 1991.

La participació sabadellenca ha estat possible gràcies a la gestió del Sr. Robert Ferrer, de l'Alliança Francesa de Sabadell. Volem ara regraciar-lo per la seva dedicació desinteressada i també especialment la Sra. Irina Stalnaia per la seva amabilitat d'escriure'ns el text de presentació per aquesta exposició.

Galería de Moscú, 1995

The process of creative activity for Jeronimo Prieto is the acquisition of spiritual equilibrium, achievement of a certain state of perfections, catharsis.

The artist creates compositions inspired not only by real prototypes, but -first of all- by childhood memories and associations. The perspective of all details is absolutely conditional and that is why not related to their real proportions. The colour of personages (yellow, red) is not just the colour of nature, it is rather the colour of image, and the same holds true for all other parts of the composition reflecting vivid impressions subject th the image theme and the common concept of the painting.

Stalnaya Irina

Art critic. Minsk

Caja España, 1999

SOBRE LA PINTURA DE JERÓNIMO PRIETO

Gran trabajo costó que se dejaran atrás las llamadas en 1980 "disyuntivas grotescas" (abstracción/figuración; conceptualismo/pintura), tanto como para que aún hoy sintamos alivio al contemplar las recientes pinturas de Jerónimo Prieto, capaces de sobrepujar el melancólico puritanismo dominante con la lírica osadía de quien cree que el arte debe ser un reino de retribución y no el mero expediente de la capitulación espiritual. Hace falta saber de qué manera es lícita esta afirmación, no sólo para definir el contenido de unas obras que la reclaman en su propia estructura obsesivamente sino porque en ellas se defienden aspiraciones negadas -"superadas" llegó a decirse- por otras corrientes artísticas; negación que, a su vez, potencia el carácter singular de esta obra. En ella se dan cita las tensiones propias de género, todas aquellas contradicciones que obvian los devotos del azar, por un lado, y los normativistas acérrimos por el otro.

Jerónimo Prieto se sitúa entre esos dos polos extremos, trabajando las superficies con arreglo a un método preocupado en definir la forma sin borrar los rastros de la propia actividad combinatoria. Todas las pinturas son cifras de un mismo ciclo creativo en el que puede prevalecer unas veces la forma cerrada y rotunda, como en los óleos, o bien el ejercicio lingüístico que la lleva a cabo, sobre todo en las témperas. Pero siempre es posible la contemplación. La lucha entre construcción y expresión no transcurre sin que palpite en todo momento el aura, la memoria de la mano, impulsada por el mismo oficio de la pintura.

Son escenas felices, ciertamente, tanto por la gracia de su configuración como por los alcances temáticos que abordan; quizá no fuera posible lo segundo sin lo primero pues, en el fondo, el autor hace suya la esencia autoafirmativa que se le supone al lenguaje cuando éste no es una burla de sí mismo. Hoy puede decirse que las obras de arte tienen serias dificultades para concebir un estado de conciencia mejor que el que se da en la realidad atribulada, y ésto es algo que tiene que ver con aquello que decía Adorno de que las promesas del Espíritu no se han cumplido. Así, con la escusa de no caer en la fábula moral, muchas obras se disponen a reproducir en el arte lo que hay en el mundo. Ésta es la actitud que descarta Jerónimo Prieto. La lucha que en su obra se entabla entre la construcción de la forma, conseguida a posteriori, y la expresión de los elementos individuales oscila de la poesía a la caligrafía para alcanzar en cada cuadro ese grado de corrección o mejora del azar.

Resulta que aparecen figuras reconocibles de la experiencia (plantas, gatos, lagartos...), incompletas y orgullosas, abriéndose camino en medio de una gran ansia de estructura, pero ya no como símbolos universalmente convenidos sino en calidad de registros idiomáticos que se precipitan desde la subjetividad. No teme esta pintura abundar en los lugares comunes de la experiencia pues siempre encuentra la sabiduría y la energía configuradora necesarias para transfigurarlos y redimirlos. Cuando se sabe que, a estas alturas, la vanguardia artística, diseminada en átomos, ya no tiene un método de trabajo basado en principios rectores afirmativos y que se consume bajo la acción de toda clase de claudicaciones, es bueno saber que hay alguien que no acepta. Jerónimo Prieto no quiere, por fortuna, desprenderse de ese espíritu. Reproducir lo informe en el arte está al alcance de cualquiera, peor imaginar de nuevo la esperanza, reconstruyéndola sin avergonzarse de las demandas radicales del espíritu, ésa ya es otra cuestión.

LUIS IGNACIO MORÁN BARDÓN

Cartel Alliance Française, 2000

Alliance Française, 2000

Tres artistes, tres universos

Joaquim Sala-Sanahuja

A Jerónimo Prieto (Lleó, 1956) li correspon, a la vista dels seus treballs recents, una designació clàssica. És un clàssic en el sentit que l'etimologia del mot expressa: model, matèria d'estudi. El tombant del segle, en efecte, ha permès el ressorgiment de categories plàstiques i literàries que semblaven, ja durant els anys cinquanta, exangües. L'al·legorització n'és una. L'exploració dels àmbits al·legòrics, ressonants, inestables, plagats de metamorfosis, ha produït en l'ordre de la plàstica un seguit de treballs nous, confusament relacionats, al començament, amb els antics expressionismes, i que constituïen en realitat un camí cap a noves formes líriques que s'aniran afinant amb els anys. A Prieto li escau encara, en aquest procés, la troballa d'unes figures ressonants: cossos humans empeltats en altres formes animalitzades, en paisatges incerts i deslligats de referents, cicles, cercles... Les seves escenes expressen, d'altra banda, un desori de proporcions, de percepcions, que pren sovint forma de nimbe, humanitzat encara en algunes ocasions. Davant les seves escenes, hom no pot estar-se d'evocar Lautréamont, les seves cèlebres comparacions homèriques, el bosc de lligams, intricat i proliferant, profundament enigmàtic, que se superposa en els seus Cants de Maldoror al llenç de la realitat. Estem davant de formulacions al·legòriques incertes, de referències, de metàfores que s'esmunyen a l'hora d'obrir-les i d'examinar-ne l'estructura, malgrat que ens semblin familiars. En parlar de l'obra que coneixem de Jerónimo Prieto cal establir un pont amb l'artista Nati Ayala, també sabadellenca, que cerca des de fa anys el seu camí en un registre comparable.

...

*Joaquim Sala-Sanahuja, professor a la facultat de traducció i interpretariat de la Universitat Autònoma de Barcelona, és crític d'art, poeta i escriptor.

Artículo de Josep Gerona, 2000

I Jonàs caçà la balena

I si el meu seny es priva de signes il·lusoris

dins l'impossible visc ardit.

I un dia, en llur follia, els savis hiperboris

diran que aquest peix no ha existit.

Josep Carner

Josep Gerona*

Des de dimarts passat, un pintor de Sabadell ens mostra obres recents -dels dos últims anys- en una doble exposició, a la sala principal de l'Acadèmia de Belles Arts i a l'espai de la Casa Taulé, la seu de l'Aliança Francesa al carrer de Sant Joan.

En Jerónimo Prieto va tenir el darrer contacte amb el seu públic sabadellenc ara farà dos anys, quan al 1998 ens va oferir el seu treball de tres mesos en un dels tallers de la Nau, el ventre de producció artística que gestiona el Museu d'art: dues de les teles de grans dimensions i un conjunt de sèries de dibuixos i pintures sobre cartró, amb el tema recurrent de la figura humana immersa en un món molt personal fet d'arbres, animals i elements urbans. Les dues teles centrals del projecte remetien a l'univers de les maquetes ferroviàries, tractades a una escala natural, com un transsumpte de la construcció física i psicològica de la naturalesa humana. Ara el pintor aprofita l'espai ampli i diàfan de l'Acadèmia per penjar-hi cinc teles de gran format, al costat d'una sèrie de vuit papers, elaborats com a preparació o en paral·lel. A l'espai més íntim i acollidor de l'Aliança, els formats petits -també teles i papers- ens parlen del seu esforç diari per copsar les subtileses del sentiment en la relació de l'home amb la natura.

La pintura d'en Jerónimo Prieto segueix un camí de fidelitat a la seva experiència vital -és pintura absolutament sincera- i assoleix un grau de maduresa innegable. El retorn a una certa geometrització en la concepció dels espais, pròpia de la seva obra més primerenca, es fa ara amb una llibertat que l'allunya de qualsevol cotilla. Les gammes de colors són cada vegada més riques i matisades. En les obres de petit format sembla recrear-se en l'estudi dels fragments d'una acció, que després, en les teles grans, ens són brindats simultàniament, integrats dins un món que avança amb dolor i alegria alhora.

L'escriptor Joaquim Sala-Sanahuja n'ha escrit en el catàleg editat per l'Aliança: "A Prieto li escau... la troballa d'unes figures ressonants: cossos humans empeltats en altres formes animalitzades, en paisatges incerts..." I encara, més avall: "Davant les seves escenes, hom no pot estar-se d'evocar Lautréamont, les seves cèlebres comparacions homèriques, el bosc de lligams, intricat i proliferant, profundament enigmàtic, que se superposa en els seus Cants de Maldoror al llenç de la realitat." I així declama el comte de Lautréamont: "És un home o una pedra o un arbre qui és a punt de començar el quart cant. Quan el peu rellisca sobre una granota, sentim una sensació de fàstic; però només que freguem lleument el cos humà amb la mà, la pell dels dits s'esberla com les làmines d'un bloc de mica esmicolat a cops de martell; i així com el cor d'un tauró, mort d'una hora abans, encara palpita a la coberta, així les nostres entranyes es remouen de dalt a baix molt temps després del contacte. Fins a aquest punt l'home inspira horror al seu proïsme!"

Es tracta, doncs, de pintura arrelada a la tradició, a la història de la cultura, però ben viva i singular, que amb els seus propis mitjans no renuncia a repensar el món que li ha tocat viure. Ara bé -i ho podreu comprovar personalment quan la visiteu-, no és obra que s'apunti a cap revival historicista superficial, de caire exclusivament formal, com als que ens tenen tan acostumats els pintors d'èxit popular més a la moda, que tot ho versionegen per a major glòria de l'espectacle i el business. És pintura de debò, que obre la porta a una altra realitat, però no com una evasió, sinó que pretén ajustar comptes i aspira a donar testimoni de l'experiència humana en tota la seva radicalitat. N'havia escrit un altre crític, Luis Ignacio Morán, arran d'una exposició anterior: "Hoy puede decirse que las obras de arte tienen serias dificultades para concebir un estado de conciencia mejor que el que se da en la realidad atribulada. Así, con la excusa de no caer en la fábula moral, muchas obras se disponen a reproducir en el arte lo que hay en el mundo. Ésta es la actitud que descarta Jerónimo Prieto (...) No teme esta pintura abundar en los lugares comunes de la experiencia, pues siempre encuentra la sabiduría la energía configuradora necesarias para transfigurarlos y redimirlos."

L'obra d'en Jerónimo-Jonàs se m'afigura no destinada simplement a predicar-nos la salvació als descreguts de Nínive, sinó a ser la fundadora d'un cicle mític, tant més com més gran sigui la seva identificació amb l'experiència humana, a la manera que Josep Carner va concebre la història del profeta en el poema Nabí. Segons la interpretació feliç que en feia Gabriel Ferrater ene el seu famós pròleg: "Res d'allò que Jonàs ha volgut i pregonat no ha de tenir cap sentit... però sí que en tindrà, per una gràcia inesperada, allò que ell va sofrir, la seva caiguda dins un ventre la submarina proximitat del qual no va endevinar mai. No és pas la veu de Jonàs... sinó la peripècia, el mite, de la seva vida. Un mite, no gaire més que una metàfora: només per això, perquè fos involuntàriament parit per segona vegada, haurà viscut Jonàs. És tot el sentit de la seva vida, i no es tanca dins seu més que dins de qualsevol altre home."

*Pintor

Dasto Centro de Arte, 2004

Simbolismo críptico en Jerónimo Prieto

Corren tiempos en los que el arte busca nuevos caminos, nuevos géneros y vías de expresión. Lo que a partir de los años de la primera Guerra Mundial era actitud testimonial y provocadora en el Dada ye en el arte objeto de los surrealista, se ha extendido hoy hasta los límites entonces inimaginables. De todo hay en ese campo de creadores, entre la ruptura y la adaptación y la moda superficial, pues nunca el arte se mostró univoco en sus expresiones salvo en eras de dogmatismo.

Hoy, entre los creadores aparentemente rezagados, brillan con luz propia artistas que mantienen una actividad plástica enraizada en la tradición pictórica, sin lugar a dudas, y que encuentran un camino difícil para su definición como actuales y para el reconocimiento exterior. La actualidad más potente parece abandonar los caminos de la pintura, y ésta, a su vez, se muestra en demasiadas ocasiones como vehículo de un arte convencional, ornamental, y vacío de propuestas.

La obra de Jerónimo Prieto conjuga los valores de la mejor tradición pictórica con la necesidad de expresión de mundos propios, remozados por los simbolismos que nos llegan, transformación tras mutación desde la era romántica y las corrientes finales de la era impresionista. Autores renovadores como Paul Gauguin, sin ninguna duda, llegaron a fusionar las enseñanzas de lo uno y lo otro. En ese punto de intersección creo que se inserta la excelente obra pictórica de Jerónimo. Su bestiario, las originales y muy personales variaciones sobre temas imaginarios animales y humanos, su sentido del color, sutil y brillante a la vez, logran una obra de síntesis, de fuerza interna, de alguien que no ha seguido dictados externos en su realización y en su trayectoria, sino que apuesta por su verdad interior, como un romántico antiguo, destila lo mejor de su sensibilidad en estas obras limpias y expresivas, en una ofrenda como de aguas limpias en el torbellino de la atomización y divergencias de las artes, ahora.

JULIA BARROSO VILLAR

Profesor Titular de la Universidad de Oviedo